Material de Marta Corcoy: Polítiques de Gènere; Periodisme no sexista

Apunts sobre la incorporació de les dones a la vida política i social

Presència i permanència de les dones als òrgans de representació política

Les polítiques de gènere

Representació de les accions de les dones a través dels mitjans de comunicació: de qui parlen les notícies

Eines i manuals per un periodisme no sexista

Taller pràctic. Un altre periodisme és possible



per l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya
Marta Corcoy
http://www.adpc.cat/

Una mirada històrica

El sistema de govern democràtic actual, de caràcter representatiu i escollit periòdicament amb el vot dels ciutadans i les ciutadanes, històricament és el fruit d’una lenta i difícil lluita pel reconeixement dels drets ciutadans de tota la població.
La declaració dels drets de l’home i del ciutadà, feta al segle XVIII durant la Revolució francesa, va ser una declaració de principis sobre la igualtat política que prescindia de les dones, marcada per les idees del patriarcat, amb l’argument que la naturalesa de les dones és diferent a la dels homes. Aquest fet va fer sorgir veus, d’homes i de dones, a favor d’atorgar els mateixos drets i llibertats als dos sexes. Cal citar, Condorcet, Mary Wollstonescraft, Olimpia de Gouges,... entre les persones pioneres en la defensa d’aquesta igualtat.

Països com els Estats Units que, al segle XIX, van començar a incorporar les idees de llibertat, de representació política i d’elecció democràtica, van mantenir durant anys la separació entre sexes, no deixant a les dones participar a la vida política.

La lluita per a la participació i la representació política no va ser una lluita aïllada de les altres discriminacions i problemes socials sinó que anava lligada a les reivindicacions d’educació i formació professional, de demanda d’oportunitats de treball i de canvi de les lleis civils i matrimonials. La vinculació de les dones amb una sèrie de moviments de reforma social a finals del segle XIX, tals com la lluita per l’abolició de l’esclavitud, va ser la plataforma per a l’acció política i pública d’unes dones que van prendre consciència de la desigualtat social en la que estaven i van començar a lluitar pel dret de propietat i de vot.
El conegut com moviment sufragista, per aconseguir el dret a vot, que sorgeix a Estats Units i Anglaterra a finals del segle XIX, es va anar estenent, a principis del segle XX, per tots els països europeus.

Les dones franceses, per exemple, van haver de que demostrar la seva vàlua durant la II Guerra Mundial, aconseguint el dret a vot l’any 1945. Els països nòrdics van atorgar el dret de vot universal a les dones entre els anys 1906 i 1917. A la resta aquest dret no es va donar fins acabada la segona Guerra Mundial. Al Regne Unit, bressol del sufragisme, les dones majors de 30 anys van poder votar l’any 1918 però fins el 1928 aquest dret no va ser universal, és a dir en igualtat de condicions amb els homes.

Al nostre país són conegudes les apassionades intervencions de les diputades Clara Campoamor i Victòria Kent, a les Corts Espanyoles, la primera en defensa del dret de vot a les dones i la segona en contra. El dret a vot es va aconseguir durant la II República, l’any 1931, però malauradament la Guerra Civil i després la dictadura el van deixar sense efecte, fins la recuperació de la democràcia a l’any 1977
La consecució del vot, objectiu bàsic en democràcia, no garanteix, però la desaparició de les discriminacions socials, laborals ni un tractament igualitari i plural. Durant el segle XX i també en el XXI a la majoria de països de tradició democràtica, es mantenen encara índexs molt desiguals entre homes i dones pel que fa a l’educació, la participació social, laboral, política, la representació als mitjans de comunicació...

A la següent taula veiem l’any en què, en una mostra de països, les dones i els homes van iniciar el procés cap al dret universal al vot:

País Dret masculí al vot Vot de les dones en igualtat amb els homes
Nova Zelanda 1879 1893
Austràlia 1901 1902
Finlàndia 1906 1906
Noruega 1898 1915
Alemanya 1867 1918
Holanda 1917 1919
EE UU 1870 1920
Suècia 1909 1921
Regne Unit 1918 1928
Espanya 1869 1931
Brasil 1889 1932
Turquia 1924 1934
Filipines 1936 1937
França 1848 1945
Itàlia 1919 1946
Japó 1925 1946
Veneçuela 1946 1947
Argentina 1912 1947
Canadà 1918 1948
Bèlgica 1920 1948
Índia 1950 1950
Mèxic 1909 1953
Colòmbia 1936 1954
Suïssa 1848 1971
Font: elaboració pròpia
Segona onada del feminisme a Europa: cap a la incorporació de les dones a la política i a la societat

El final de la II Guerra Mundial, els anys 50, representà l'inici d’una nova època, amb un augment significatiu de països amb governs democràtics i un gran desenvolupament econòmic. Al revés del que succeïa al nostre país que vivia en plena dictadura franquista.

El llibre de Simone de Beauvoir El segon sexe, any 1949 i el de Betty Friedan La mística de la feminitat el 1963 posen de relleu la situació d’inferioritat social i política en què estan les dones als països més avançats i ofereixen una nova visió d’aquells aspectes de la vida social que les oprimeixen: la religió, la política, la vida familiar...

L’expansió dels moviments feministes és molt potent als anys 70 i la ONU declara l’any 1975 com l’any Internacional de la Dona.

La Primera Conferencia Mundial de les Dones celebrada a Mèxic el 1975, el Decenni de la Dona 1975-1985, que va conduir a la Conferència de Nairobi el 1985 i es va continuar amb la Reunió Internacional de Dones a Pequín (Xina) el 1995 així com amb la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW) -ratificada per 174 països menys els Estats Units que la va signar el 1980, però no l’han ratificat-, han estat fites històriques internacionals que han donat una forta empenta a les lluites de les dones.

A Catalunya la celebració de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, el maig de 1976, van representar un moment històric important de sortida a la llum de molts aspectes reivindicats llargament pels grups de dones i pel moviment veïnal - les conegudes vocalies de dones- que en aquests 30 anys han tingut diferents maneres i oportunitats d’incidir socialment.
L’any 1978, s’aprova la Constitución Española que en el seu article 14 recull el principi d’igualtat que prescriu, entre d’altres, la no discriminació per raó de sexe.
L’any 1983 es crea L’Instituto de la Mujer i el 1989, l’Institut Català de la dona, que l’any 2005 passa a de nominar-se Institut Català de les Dones.
L’any 2004 entra en vigor, a nivell estatal la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere i aquest any 2008 el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei del Dret de les Dones a eradicar la Violència Masclista
Març 2007. Ley Orgànica para la Igualdad efectiva de Mujeres y Hombres
Les dones a la política; el dret a ser candidates i com es fa realitat aquest dret

Un aspecte important és quan les dones obtenen el dret a ser elegides. En la majoria de casos es dóna en dates posteriors a la consecució del dret universal al vot. La manera com es fa possible aquest dret, és a dir, quan i com les dones s’incorporen activament a la política i es postulen per a ser escollides candidates, és un aspecte encara no resolt, que motiva accions, polèmiques i discussions.

Malgrat les campanyes feministes i els grans debats polítics, la majoria de països no han establert mecanismes institucionals específics que garanteixin la presència de dones a les diferents administracions de forma paritària.

A partir dels anys 80 es comencen a elaborar, generalment a proposta de les dones que pertanyen als partits polítics, accions positives i propostes de reformes legislatives que ajuden a superar la poca presència de dones als diferents òrgans polítics representatius.

Molts són els estudis i les recerques que alerten de la poca presència de dones als òrgans de representació política i també sobre quines responsabilitats exerceixen. Aquesta desproporció tan gran genera debats sobre com avançar cap a la paritat. La conclusió és clara: no es tracta de cap discriminació legal sinó social i patriarcal, per tant, afecta de ple el tipus de societat en què vivim.

Accions Positives a diversos països europeus

Alguns partits polítics han adoptat, en els últims vint anys sistemes de quotes o percentatges com a forma d’obligar-se internament a afavorir la participació política de les dones. Aquests sistemes, anomenats accions positives, ajuden a superar comportaments del passat i a contrarestar les dificultats que les dones tenen per incorporar-se a la política en igualtat.

A França, l’any 2000, l'Assemblea Nacional va aprovar una llei que imposava la paritat d’homes i dones a les llistes electorals, al 50%. El partit que no ho compleixi és sancionat amb multes o reducció de subvencions públiques. La llei obliga a la paritat completa, alternança d’homes i dones a les llistes electorals al Parlament europeu, a les regionals, al Senat i una paritat aproximada a les eleccions municipals i a les de l'Assemblea Nacional. Aquests canvis legals van fer necessària una reforma de la Constitució, que es va dur a terme l’any 1999.

A Dinamarca el Partit Socialista ha optat, des de principis dels anys vuitanta per un sistema de quotes de gènere, sumant-s’hi també el partit socialdemòcrata.

A Islàndia el Partit Aliança per al Poble ha adoptat un sistema d’acció positiva a favor de la presència de les dones consistent en què cada sexe no pot tenir una representació menor del 40% ni superior al 60% en tots els nivells de responsabilitats.

A Noruega el Partit laborista va implantar una mesura similar ja als inicis dels anys vuitanta.

Al Regne Unit els laboristes han incorporat als seus compromisos polítics la decisió de fomentar una major presència de dones al parlament i han aplicat en les últimes eleccions generals unes estrictes mesures per afavorir la presentació de dones a les llistes.

Finlàndia: un país pioner. L’any 1972 es va establir el Consell per a la Igualtat, format per persones representats de tots els partits polítics.
El 1987 entra en vigor la Llei sobre la Igualtat entre dones i homes que es refereix a tots els aspectes de la vida social, sense interferir en temes de vida privada, familiar, religiosa o militar. Des de llavors s’han fet diverses esmenes que la complementen com per exemple les de l’any 1995 sobre la representativitat en totes les institucions: la presencia de dones no pot baixar del 40%.

A Espanya, el PSOE, l’any 1988 va adoptar el compromís de reservar una quota del 25 % dels seus càrrecs de representació, i l’any 1982 ja havia aprovat la quota del 12%. Actualment tenen el compromís que cap dels dos sexes no superi mai el 60% ni baixi del 40%. Altres partits polítics han elaborat amb posterioritat documents i propostes en aquesta direcció.
El 15 de març de 2007 es va aprovar la Ley Orgànica para la Igualdad efectiva de Mujeres y Hombres, d’aplicació per a tot l’Estat Espanyol.

La major presència de dones als òrgans de representació política a determinats països europeus es deu, en gran mesura, a la implantació de quotes femenines a les llistes dels partits polítics. Queda pendent de resoldre les responsabilitats que exerceixen i la permanència en el càrrec.


30 anys de democràcia local a Catalunya

L’any 1979 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques als Ajuntaments després de 40 anys de dictadura.
El nombre de dones electes avança lentament: a Catalunya, s’ha passat del 4% al 31% de dones regidores, i de l'1% al 12,7% d’alcaldesses. Malgrat això Catalunya es troba actualment per sota de la mitjana de tot l'Estat Espanyol tant pel que fa a alcaldesses com a regidores. Per exemple Madrid té un 19,5% d’alcaldesses o Castella La Manxa un 17,5%
Per altra banda, la majoria de les 123 alcaldesses catalanes actuals ho són de municipis petits o mitjans, i només tres (L’Hospitalet, Girona i Rubí) governen en municipis superiors als 50.000 habitants.
És evident que una major presència de dones en les llistes dels partits polítics no garanteix l’accés als llocs als quals es postulen i que els consistoris dels municipis més grans són els que presenten menys grau de paritat en la seva composició. Això és el resultat d’ubicacions en les llistes electorals poc prometedores per a les dones quan major és el nombre de candidats/es presentats.
Cal concloure que ens trobem en uns valors molt baixos de participació de les dones en els governs locals catalans, per sota de la mitjana de tot l'Estat Espanyol, i en les àrees de responsabilitat, en general per sota del 25%. Aquest percentatge tan baix fa que sigui difícil apreciar o analitzar si les dones quan exerceixen responsabilitats polítiques ho fan amb un estil diferent o de moment el que moltes vegades fan és intentar que se les respecti i, per tant, s’assumeixen molts rols masculins estandarditzats.
Una recomanació europea assegura que perquè es comenci a notar la presència de les dones en qualsevol estament o lloc de responsabilitat cal que la seva representació sigui superior al 30%.


Les Polítiques de gènere

Amb la consolidació de la democràcia al nostre país, la lluita feminista es va traslladar, sobretot a partir dels anys 90, a les institucions debilitant-se així el moviment social, organitzador de les Jornades Catalanes de la Dona l’any 1976. Es van començar a crear les regidories de la dona als Ajuntaments, en paral•lel a la posada en funcionament de l’Institut Català de la Dona l’any 1989. En aquests 20 anys s’ha avançat, tant pel que fa a les accions com als recursos destinats a assolir la promoció de la dona i la seva incorporació plena a la societat.

Diverses són les estratègies que s’utilitzen per assolir aquesta promoció de les dones i la igualtat de gènere. És el que s’anomenen polítiques de gènere, és a dir un conjunt de mesures, accions, objectius, intencions... adoptades pels poders públics i destinades a la promoció de la situació de les dones i a la igualtat de gènere.

Al mateix temps, segons les diferents corrents ideològiques o estratègiques, trobem diverses definicions etimològiques.

A títol d’exemple, assenyalem les següents:
• Hem passat del concepte Dona a Dones, amb l’objectiu de contemplar la diversitat i l’heterogeneïtat del col•lectiu, mentre que la denominació en singular defineix a les dones com a idèntiques.
• Gènere. Derivat de l’anglès gender, vol significar la construcció cultural que fa la societat a partir de les diferències biològiques. Mitjançant aquesta construcció, s’adscriuen cultural i socialment aptituds, rols socials i funcions diferenciades per a homes i dones, atribuïdes segons el sexe, a banda de la diferència biològica.
• Sexisme, comunicació no sexista. S’entén per sexisme un conjunt d’idees i costums utilitzades històricament per la cultura dominant, el patriarcat, que manté les dones en situació de subordinació i inferioritat. Es manifesta en tots els àmbits de la vida i les relacions humanes i s’expressa especialment a través del llenguatge. Per tant, comunicació no sexista és aquell periodisme que no discrimina les dones i que les visibilitza.

• Polítiques d’igualtat de gènere. La igualtat de gènere es basa en la paritat (representació equilibrada entre dones i homes), en l’establiment de diàlegs i pactes, en l’equitat i la justícia per a reparar les desigualtats generades per les construccions socials dels sexes. Reconeix que dones i homes són diferents i que les diferències han de ser identificades i tractades per corregir el desequilibri existent entre els sexes. Suposa la posta en marxa de mesures dirigides a que els dos sexes assoleixin la igualtat en termes de drets, beneficis, obligacions i oportunitats.
• Polítiques d’igualtat d’oportunitats. Representa donar les mateixes oportunitats a les dones que als homes per evitar qualsevol discriminació. Engloba altres formes d’igualtat d’oportunitats que van més enllà del concepte teòric de gènere, com ara el món del treball, diferents col•lectius, persones amb discapacitat, entre d’altres.
• Accions positives: Mesures dirigides a un grup determinat amb les quals es pretén prevenir a suprimir una discriminació o compensar desavantatges socials. (Quotes, accions que beneficien les dones...)
• Treball transversal. Integra la perspectiva de gènere a tots els àmbits d’acció política.

Què és la Transversalitat de gènere (Gender Mainstreaming)?

El Tractat d'Amsterdam de l’any 1997 va declarar la igualtat de gènere per a homes i dones com una obligació vinculant per a tots els Estats membres de la UE. A partir d’aquí la Comunitat Europea es proposa eliminar les desigualtats i promoure la igualtat entre sexes en totes les activitats, procés que s’anomena transversalitat o mainstreaming.
L’aplicació pràctica d’aquest procés la trobem en l’estratègia marc comunitària sobre la igualtat entre homes i dones 2001-2005.
Seguint aquestes directrius cada país elabora els seus Plans d'Igualtat.
Aquests plans tenen com a objectius fonamentals el desenvolupament de mètodes, eines i mesures adequades per implementar la transversalitat de gènere en tots els àmbits, a la política educativa, el mercat laboral, la investigació, el comerç, l’empresa, la participació equilibrada en la presa de decisions...

Suècia és un dels pioners en aconseguir més igualtat entre els dos gèneres, junt amb Alemanya i Àustria.

La transversalitat com a marc metodològic

Aplicar el “Gender Mainstreaming” com a metodologia de treball, representa integrar la perspectiva de gènere de forma sistemàtica a totes les polítiques generals. El Consell d’Europa defineix aquest concepte metodològic com l’organització, la millora, el desenvolupament i l’avaluació dels processos polítics, per tal que totes les persones involucrades en l’adopció de mesures polítiques incorporin la perspectiva d’igualtat de gènere en totes les polítiques, a tots els nivells i a tots els processos .
A l’Estat Espanyol l’equivalent al terme mainstreaming de gènere és l’expressió coneguda com “transversalitat”.
El gender mainstreaming com a proposta global ha suscitat algunes crítiques. La primera fa referència al fet que incorporar la perspectiva de gènere a una “corrent principal” de la política no representa posar en dubte la conveniència d’aquesta mateixa. Per altra banda, també s’apunta que aquesta voluntat inclusiva de l’anàlisi de gènere pot portar a que les necessitats de les dones perdin rellevància i o es dilueixin davant d’un pretès discurs genèric.
Per evitar alguns dels perills assenyalats, El Consell d’Europa va advertir que el mainstreaming i la política específica d’igualtat han de formar part d’una “estratègia dual” i que totes dues són necessàries per assolir la igualtat entre homes i dones. També va recomanar, per a una correcta aplicació de mainstreaming de gènere, el compliment de cinc requisits:
1.- Un canvi en el concepte d’igualtat de gènere, més ampli de l’existent.
2.- La incorporació de la perspectiva de gènere a l’agenda política dominant
3.- La participació equilibrada de les dones en institucions i en processos de presa de decisions.
4.- La prioritat atorgada a les polítiques de gènere i les que tenen una especial rellevància per a les dones.
5.- Un canvi en les cultures institucionals i organitzatives, a partir de la creació i posada en pràctica d’eines i tècniques adequades per integrar la variable de gènere en totes les polítiques, fer-ne un seguiment i avaluació, així com dotar-se d’unes estructures no tant jerarquitzades i de noves formes i models de gestió i de treball.


Accions concretes que fomenten la participació política de les dones. Mesures i estratègies per promoure la igualtat

Fent una mirada a les mesures i estratègies desenvolupades per promoure la promoció de dones a llocs de responsabilitat a la vida política, ens trobem en un ampli ventall d’accions, entre les quals hi ha les quotes, els plans d’igualtat, la creació de regidories, departaments... així com diverses accions positives i de formació.
No obstant això, aquestes polítiques a la majoria de països europeus i al nostre, per descomptat, encara són relativament recents (menys de 30 anys d’aplicació) i per tant es disposen de pocs indicadors d’avaluació. El més efectiu, de moment, és fer anàlisis comparatives entre les diferents mesures i veure els resultats més immediats.

Accions i propostes d’actuació:

• Facilitar des de tots els nivells de l’administració mesures de conciliació de la vida laboral, familiar, personal i política

• Desenvolupar campanyes informatives de sensibilització, conscienciació i formació sobre la necessitat de promoure la presència de dones a càrrecs públics.

• Formació específica a les dones per a ser líders ja sigui en l’àmbit polític com en l'econòmic, cultural o social.

• Fomentar la recerca i l’elaboració d’estudis per aprofundir en la realitat concreta, donant a conèixer casos de bones pràctiques.

• Treballar de manera transversal

• Vetllar perquè els mitjans de comunicació, en especial els locals públics, presentin la diversitat de la societat i, si cal, implementin accions positives que facilitin informar amb perspectiva de gènere, tal i com preveu la Ley Orgànica para la Igualdad efectiva de mujeres y hombres.


Conclusions:

• En poc més de 50 anys hem passat de la lluita pel dret al vot a la democràcia participativa, que camina vers la paritat
• Catalunya es troba actualment per sota de la mitjana de tot l'Estat Espanyol tant pel que fa a alcaldesses com a regidores.
• Les responsabilitats de les dones en els consistoris catalans es concentren encara en els Serveis a les persones, responsabilitats molt feminitzades i la majoria d’ajuntaments encara no disposen de regidoria de les dones ni de cap pla de treball en aquest àmbit.
• Les accions positives, ajuden a superar les dificultats que les dones tenen per incorporar-se a la política en igualtat
• Els mitjans de comunicació han de canviar les seves rutines i formes de funcionar per fer visible tota la societat i no només la classe política, social i econòmica.